Llibres i roses també per als nens de Roma

IMG_1063

La Diada de Sant Jordi no emociona només els catalans, sinó que és una de les tradicions més boniques que tenim per oferir al món. Molts pares i mares catalans que viuen a l’estranger la comparteixen espontàniament amb els fills i amics. És el cas, també, d’alguns pares o mares de la Mainada de Roma.

Enguany qui ha pres l’estendard ha estat la Ivette Brugués -altres mares han decidit imitar-la dies després-. Ha explicat a les mestres de les classes de les dues filles que volia organitzar una Diada, i amb els altres pares, s’han posat d’acord per a fer un intercanvi de llibres. El dia assenyalat, la Ivette entra a la classe, i amb gran art i un toc de gràcia els explica als nens la llegenda de Sant Jordi. Després de sentir la pudor del drac quan s’acosta a la princesa i ajudar el cavaller amb la força de la imaginació, cada nen i nena ofereix el llibre que ha portat de casa a un amiguet o amigueta.

I encara, abans de marxar cap a casa, elabora la rosa que farà els delits de mares o àvies. La Ivette enguany porta tres o quatre endívies morades (a Catalunya es coneixen sovint amb el nom italià, radicchio), les talla per la meitat, i les posa sobre la taula. Cada nen suca un pinzell en la “sang del drac”, una tèmpera vermella, i hi banya l’endívia. Després aplica la verdura tenyida a sobre de la cartolina com si fos un segell: són els pètals. Ja només queda pintar una tija i unes fulles i, si es vol, enganxar-hi un llacet amb un cel·lo que enganxi per les dues cares. I si una té cor d’artista com la filla de la Ivette, encara li pot dibuixar ocells, papallones o arcs de sant martí. Que no falti el color per a un dia que marca els nens i nenes catalans i que potser també deixarà petja en els italians…

Un lloc de somni per pintar la nostra identitat

Sembla com en un somni: ets en un dels carrers més transitats i anònims de Roma i, de sobte, en agafar un petit revolt, el soroll i la grisor s’esfumen i et trobes immers en un prat cenyit per arbres frondosos i alts i per un turó on caminen amables i cadenciosos els bens; hi ha nens i nenes que corren feliços entre gossos, gats i paradetes amb herbes aromàtiques i si t’endinses pocs metres rere una cabana de fusta, et topes amb una caseta de nines amb un porxo ple de flors des del qual una anciana amable et somriu i t’indica per quin caminet trobaràs encara ponies, ases, galls, una vaca i un gall d’indi.

Si tornes al prat, atret per l’alegre gresca d’una banda de música, hi veuràs una mare amb un nadó a coll que acaricia un porc pelut i gros com un senglar, que sembla voler demostrar, amb pacífica compostura, que és alguna cosa més que un parell de pernils.

El més irreal, però, és que en aquest inesperat paisatge bucòlic s’hi ha volgut encabir, també, la cúpula més famosa de la història de l’art, la de Sant Pere del Vaticà, que com una lluna blanca de tarda s’ha enfilat pàl·lidament per la llenca blava de cel.

És en aquest indret quasi oníric que els nens i nenes catalans de la Mainada de Roma es troben per tercer cop; i ho fan per plasmar la identitat del nou grup en una samarreta, idea d’una mestra bellugadissa i creativa, l’Anna. Mentre ella esclafa plastidecors vermells i grocs i els converteix en senyera, la quitxalla li porta un dibuix del Coliseu per a recordar la doble identitat, italiana i catalana. Dues mares més, Ivette i Diana, donen un cop de planxa per a fixar el record. Fills i pares dibuixen, pinten i retallen, absorts, dins la petita cabana on s’han refugiat del vent, la pluja dubtosa i la tempesta de pol·len groc que s’han abatut sobre el prat. Els menuts, després d’haver assaborit, joiosos,  la curiosa bellesa de la nova vestimenta, surten fora desafiant el mal temps i encara tenen temps de bufar i fer bombolles grandioses que volen travessar el prat. Quan el sol ja desfila, amb només dues passes es planten de nou al trànsit de Roma i a la normalitat. Ara només cal somniar amb una altra trobada tan estranya i bonica com aquesta.

______________

*Aquest indret tan especial ens el va proposar la Sandra M. i es diu La Fattorietta. Estan fent una recollida de signatures per evitar ser engolits per la sorollosa via Gregorio VII, per si algú vol contribuir-hi; aquí en veieu un reportatge d’Askanews elaborat el mateix dia. Les fotos de la trobada són de la Sònia. L’article, de la Sandra B.

A Roma, la metxa ha près foc ràpidament

ARTICLE PUBLICAT AL BLOC DE PATUFETS AL MÓN EL 10 DE MARÇ DE 2016

Nom: La mainada de Roma
Secció infantil del Casal Català de Roma
Contacte: sbuxaderas@yahoo.es

Pintant vella quaresmaCom es poden crear activitats per a nens catalans que viuen dispersos en una ciutat estrangera? De vegades, només cal un petit gest que encengui una metxa. Per exemple, que tres amigues es trobin per fer un cafè o per elaborar panellets amb els fills. L’amor pel poble i cultura de Catalunya de tantes altres famílies s’encarreguen de fer la resta.

Quan treballava a la llavors secretaria d’Exteriors de la Generalitat i sentia a parlar de la paràlisi que patia l’Associació de catalans a Roma, poc m’hauria imaginat que anys després, el 2009, aniria a viure a aquesta ciutat amb el meu marit Adriano. Un cop arribada a la capital italiana, em vaig dir que havia de fer alguna cosa per reanimar l’associació, i vaig començar a parlar-ne amb tots els catalans amb què em topava, pel carrer o a l’aeroport. El dia que havia convocat una primera reunió, però, vaig haver d’ingressar a l’hospital per un problema en l’embaràs de la primera filla, la Núria. Amb tot, els altres van continuar reunint-se. Quan la segona filla, l’Anna, va complir un any, em vaig dir que havia arribat el moment d’implicar-m’hi de nou. No tenia gens de temps lliure, com tots els pares amb criatures petites, però em vaig dir que, almenys, podria tractar de crear una secció infantil.

Un any abans havia convidat unes amigues catalanes del barri, la Ivette Brugués i la Mireia Rodríguez, amb les seves filles, a celebrar la castanyada i elaborar panellets a casa. Les nenes s’ho van passar d’allò més bé fent boletes de massapà amb les mans i aplicant-hi pinyons o coco. L’estiu següent, l’enyorança de Catalunya pels volts de Sant Joan em va fer venir ganes de repetir vetllada convidant encara més amigues, i vaig pastar la primera coca de Sant Joan de la meva vida. «Això de viure fora de Catalunya pot ser bonic», vaig dir-me. Enlloc de comprar la coca a la pastisseria, les filles i jo ens emocionàvem veient créixer la massa com per art de màgia i dibuixant-hi rombes amb crema pastissera. També vaig implicar el padrí italià de la Núria en una altra tradició, la de la Pasqua catalana, convidant-lo a elaborar una deliciosa «mona» casolana.

Mirant contePer anar més lluny, les tres amigues ens vam implicar activament en la secció italiana de l’Assemblea Nacional Catalana -de les tres, la Ivette va ser-ne pionera-. I, després, al Casal català. Aquest Nadal, vaig entrar a la junta amb la voluntat de crear un espai infantil. Les famílies han respost a la iniciativa ràpides com un llamp; com si fos un projecte llargament acaronat. El 7 de febrer, a la primera trobada en un local llogat amb l’excusa del Carnestoltes ja s’hi van presentar cinc famílies. La canalla va tenir oportunitat d’escoltar un conte amb la llegenda catalana de la vella Quaresma i del Carnestoltes, va pintar-li set cames a l’adusta velleta i cada nen i nena, sense dir res, com si el mogués una mà misteriosa, va contribuir a formar un circuit per a trens. Els pares, a més, van portar la clàssica truita del Dijous Gras o bunyols de vent.

Els més petitsUna sola trobada ha bastat per desfermar, amb força inusitada, les energies de persones amb il·lusió i ganes de viure i difondre les tradicions catalanes al país d’acollida. Hem decidit anomenar-nos la Mainada de Roma i reunir-nos almenys un cop al mes. Una mare, la Sònia Sala, ha proposat una  sortida el mes següent en una granja, per tal de quedar-nos-hi tots junts a dinar i tenir temps per a parlar de futurs projectes. He creat un bloc per ajudar en la difusió, i la Sònia hi acaba d’escriure una guia per orientar els pares recent arribats a Itàlia en el laberint romà d’activitats infantils. En Josep Campderrós ha explicat com cal fer-s’ho per poder gaudir des d’Itàlia de pel·lícules i sèries en català o tenir accés al club Super 3. La Ivette ha compartit de quina manera, l’any passat, va organitzar, amb gran èxit, un Sant Jordi a l’escola italiana de les filles, de manera que ara altres tres famílies ens hem proposat imitar-la enguany. El mateix ha passat quan la Diana Fernández ha narrat com ella mateixa també organitza el tió amb enorme èxit a l’escola dels fills. En Luca Bellizzi, delegat de la Generalitat a Itàlia, i la muller, Laura Llonch, han promès ajudar en tot el possible. La Mireia ha explicat com s’ho ha fet per arribar al bilingüisme total de la filla, la més gran del grup. La Laura Ramírez, la Sara Guilà i jo hem consultat amb una altra mare, l’Anna Mestre, i una mestra mallorquina, la Xisca Prats, la possibilitat d’organitzar classes de català per a nens grans, més enllà de les que rebran, de manera lúdica, els menuts de la Mainada.

L’altre repte és implicar tota la comunitat catalana a Roma, perquè els nens puguin enriquir-se dels coneixements d’una àvia que els ensenyi ganxet o un plat tradicional, o un jove que els mostri un racó desconegut de la ciutat.

Des del principi, la secretària de l’Associació de Catalans, Isabel Turull, ha animat i ajudat la Mainada. També des de la Generalitat, Eva Moreno ha felicitat el grup. I altres comunitats de catalans a l’estranger, entre elles Patufets al Món,  han obert els braços a aquest nou focus de transmissió de la cultura del país d’origen als fills i al país d’acollida. Els ho agraïm!

El grup Mainada

Com diu el bloc de La Mainada: «Junts, celebrarem festes nostrades com sant Jordi, sant Joan, Tots Sants, i altres. Farcirem coques, posarem pinyons als panellets, llegirem contes, anirem d’excursió i jugarem a “fet i amagar”. Encendrem bengales de festa i ens enfilarem muntanya amunt amb peus que es cansen però continuen caminant per poder extasiar-se arribant al cim, perquè és amb llum i màgia, tenacitat i meravella, la manera com volem sembrar el futur de la cultura que els fills ja senten com a seva. O, almenys, com una de les seves!»

IMG_1475Sandra Buxaderas i Sans. Vaig néixer a Barcelona l’any 1974. Soc llicenciada en periodisme i he fet tastets d’humanitats, ciències religioses, teologia…. He treballat a diversos mitjans catalans i espanyols des de Girona, Menorca, Mallorca, Barcelona, Madrid, Brussel·les i ara, Roma. També a la Generalitat, per informar la premsa estrangera, entre d’altres. Des que soc mare de la Núria (4 anys), i l’Anna (1 any), col·laboro a temps parcial amb l’ARA, i tot i el frenesí de tenir les nenes quasi tot el dia a casa amb mi i d’escriure una crònica quan puc, continuo embolicant-me sense remei en voluntariats de tota mena. He impulsat el grup La Mainada de Roma. El meu marit és italià i nord-americà i a casa parlem català, italià i anglès. He escrit el llibre «Com viure Jesús en família» (Pòrtic) i maldo per mantenir el bloc de La Mainada, el d’espiritualitat familiar, el personal, i algun altre.

 

 

La Roma dels nens

160219 roma nens
Imatge d’una campanya pel Dia dels nens i nenes organitzada per l’Ajuntament
Quan va néixer la Dàlia, ara fa gairebé 2 anys, el meu món va canviar. Amb els nens no només arriben responsabilitats, sinó també molta il.lusió i un món per (re)descobrir: el de les activitats infantils! Ara entenc a la meva mare que cada estiu ens buscava mil coses per fer!
 
Fer activitats no només ajuda als nens a aprendre coses, sinó que també és una bona manera per fer coses amb els pares i relacionar-se amb altres nens i adults. 
 
Viure a l’estranger (i sobretot en una ciutat tan complicada com Roma!) amb nens sovint representa un petit repte. No només perquè no es coneixen tan bé les opcions disponibles, sinó també perquè els recursos són limitats, ja que sovint no tenim tants ajuts familiars i amistats com a casa nostra.
 
Així doncs, cal fer recerca i ser actius!
 
Roma no té una oferta com la dels països nòrdics, però sempre es poden trobar coses interessants per fer.
 
Després de buscar pàgines web i d’inscriure’m a diversos grups i newsletters, us proposo algunes opcions (tot i que n’hi ha moltes més!):
 
 
– Grups per “neomamme” que organitzen activitats: http://www.mammeandthecity.it/http://www.cittadellemamme.it/ 
 
 
 
 
 
 
 
 
Fins ara només hem tingut temps per fer algunes de les coses que us proposo i encara ens queda moltíssim per fer! Així doncs no us puc prometre que totes aquestes activitats valguin la pena, però segur que serà interessant explorar-les tant individualment com tots junts.
 
Buon divertimento!

La Mainada: altres nens “de casa”

IMG_0017

“Mamà, per què jo sóc l’única que parla català i no italià com els altres?”, em va preguntar la Núria, la meva filla de quatre anys, un dissabte mentre passejàvem pel carrer.

I això que a la Núria, l’italià li surt espontani. Però és el català que ella sent com a llengua pròpia. L’italià, el sap potser més i millor, però és la llengua dels altres.

El dia després, diumenge de Carnestoltes, la Núria va entrar disfressada a un petit local de Roma. Dins, hi havia nens i nenes com ella. Nens que a casa parlen català i italià, o fins i tot, més llengües. Que se senten “una mica italians, una mica catalans”, potser també una mica “gallecs, castellans, eslovens, americans”. Que sempre seran una mica diferents de la majoria d’altres nens del país on viuen. Van connectar de seguida, amb tota naturalitat.

Van seure atents per escoltar un conte amb la llegenda del Carnestoltes i la Quaresma, van pintar-li set cames a l’adusta velleta mentre s’ensenyaven els uns als altres com fer servir el nou tipus de pintura. Com si els mogués una mà misteriosa, cadascú d’ells va decidir posar uns travessers de fusta fins a arribar a completar, entre tots, un circuit per a trens. I tot això, en català, com a casa.

Ells potser no ho sabien, però els adults, sí. Acabàvem de constituir el grup que anomenarem La Mainada de Roma. Junts, celebrarem festes nostrades com sant Jordi, sant Joan, Tots Sants, i altres. Farcirem coques, posarem pinyons als panellets, llegirem contes, anirem d’excusió i jugarem a “fet i amagar”, que sembla com ·”el nascondino”, però no serà ben bé igual. Encendrem bengales de festa i ens enfilarem muntanya amunt amb peus que es cansen però continuen caminant per poder extasiar-se arribant al cim, perquè és amb llum i màgia, tenacitat i meravella, la manera com volem sembrar el futur de la cultura que els fills ja senten com a seva. O, almenys, com una de les seves!